De professionals nou vinguts a la HaD. L’Andrea

576 1024 Eva A. Sánchez Martos

Avui us presentaré a una jove infermera que es va presentar com a voluntària a treballar en la nostra unitat contra la COVID-19.

En aquells dies era encara estudiant d’infermeria i amb moltes ganes de posar en pràctica totes les hores  de formació i pràctica que havia dut a terme durant els quatre anys de carrera universitària per aconseguir el grau d’infermeria. Nosaltres vam tindre la oportunitat de conèixer a una dona intel·ligent, àgil i molt treballadora que en tot moment va tindre clar quins eren els seus límits i això la feia prudent. Estic anomenat totes les qualitats que tot professional dedicat a tractar persones ha de tindre. Els professionals que portem més anys d’exercici ho sabem molt bé.

Però preguntem a l’ Andrea:

En el moment que es va declarar l’estat d’emergència vas pensar que tindries l’ oportunitat d’atendre pacients com a infermera?

Quan va començar l’estat d’alarma tot era incertesa del que ens passaria als estudiants, ja que d’un dia a l’altre ens van fer fora del lloc de pràctiques perquè corríem el risc de poder ser contagiats i sense saber si podríem acabar el període o que faria la universitat per solucionar aquest problema.  Es va començar a parlar als medis de comunicació que era un moment on necessitaven personal sanitari i que demanaven l’ajuda d’estudiants d’últim any de carrera perquè no donaven abast i va ser el moment on la universitat ens va proporcionar hospitals per enviar-hi les nostres dades. El que no m’esperava es que anés tan ràpid i en qüestió d’hores de la trucada de l’hospital ja tingués la primera formació d’ EPIS i en 48h comencés a treballar com a infermera. Mai ho hauria imaginat.

Que va ser per a tu el enfrontar-te a pacients de COVID-19?

Els primer dies al hotel tot eren nervis i molta por, ho faré bé? Faré qualsevol errada i hem contagiaré? Sabíem que teníem 12h de torn per davant i que les coses les faríem poc a poc i fixant-nos en cada detall per no fer errades. Tots apreníem de tots, i ens corregíem si era necessari, això et crea tranquil·litat, i es el que hem va passar a mi, tota la por que tenia els primers dies es van convertir en coratge per fer front a tot el que vingués per davant.

Vas passar por davant la possibilitat de poder portar la infecció a la teva família?

La por estava sempre al cap, sempre pensant si després de la nostra jornada de treball ens estàvem portant al “bitxo” a casa. Jo he continuat vivint a casa amb els meus pares i el meu germà, els meus pares sortien com jo cada dia a treballar i encara que jo estigues en contacte directe amb persones amb COVID ells també podien córrer el risc de portar la infecció a casa. Tot i així preníem les mesures al arribar a casa després de treballar, deixant les sabates fora (rentar-les amb aigua i lleixiu) i directes a la dutxa, deixant la roba amb una bossa que després aniria tot a la rentadora.

Et va costar aprendre les mesures especials de protecció contra la infecció?

Abans de començar a treballar, l’hospital ens va fer una petita formació d’ EPI’s amb la qual vaig anar el primer dia amb una idea de com seria tot aquest equip. No ha sigut gens difícil aprendre aquestes mesures, ja que dia rere dia ho fèiem i era un costum, sempre estava el/la company/a en el moment que ens havíem de vestir per assegurar que anàvem ben equipats i no ens faltava cap complement de protecció.

Què et feia més respecte, les funcions d’infermeria o la possibilitat de infectar-te?

Al cap i a la fi les tasques d’infermeria les hem fet durant els períodes de pràctiques, tot i així sempre n’hi ha coses per aprendre cada dia. Com he dit abans la por sempre estava present, amb la idea de si cada dia quan arribessis a casa t’estaves portant el “bitxo” amb tu.  Anava amb la idea de que la meva feina serien com unes pràctiques avançades anant darrera d’una infermera, però no ha sigut així hem tingut una autonomia brutal, on nosaltres mateixes fèiem totes les tasques d’infermeria (sempre amb el recolzament de professionals)  i no quedàvem en una segona posició, si no que estàvem a la mateixa altura que les nostres infermeres referents.

Quina situació, de les que vas veure, destacaries com molt dura?

La veritat es que no hem viscut situacions dures, ja que el perfil de pacients que en teníem al hotel estaven molt estables. El que si hi puc destacar es el estat emocional dels pacients, la manera en que vivien la situació en la que estaven, l’angoixa que ens transmetien i l’atenció que ens demanaven per parlar ni que fos 5 minuts amb ells, ja que això també els tranquil·litzava. Crec que la nostra feina tenia una bona part tècnica, però el que més pes tenia era el suport que els hi donàvem als pacients, molt necessari en aquest moments.

Andrea i Dr Pablo preparant una sorpresa a una pacient.

Tens records especials d’algun pacient? Quin?

Tinc el record de molts pacients, sobre tot d’aquells que han estat més temps amb nosaltres. Però sempre en recordaré a un d’ells, un pacient que va perdre a la seva dona pocs dies abans d’ingressar ell a l’hotel pel mateix diagnòstic, COVID-19. Ell ens ho explicava amb llàgrimes als ulls, ens explicava que portaven 50 anys casats i que era la dona més bonica que havia existit. Quan vam a acabar de prendre-li la pressió ens va demanar si en teníem 5 minuts per ensenyar-nos fotos d’ells dos, celebrant aniversaris, anant de viatges, etc… i en aquest moment es inevitable no pensar en el que tenim i desitges donar-li una abraçada molt forta que el recolzi per fer-li saber que encara que no siguem la seva família de sang, en aquest moment ho érem més que mai. Les seves ultimes paraules abans de marxar d’alta a casa van ser: – ¿Puedo haceros una foto? Me gustaria poder recordar siempre a mis 3 ángeles de la guarda. (referint-se a nosaltres, les tres estudiants d’infermeria que vam estar durant tota la seva estància)   

Si tornes a donar-se aquesta situació , dubtaries en donar un pas endavant o vindries a ajudar d’un altre manera?

Després de viure aquesta experiència, no ho dubtaria. La por sempre apareix en aquestes situacions tan extremes, però quan tens vocació per la teva professió això ho deixes enrere i no dubtes en fer un pas endavant i prendre decisions importants.

No puc estar més agraïda del equip de professionals amb qui he pogut compartir tot això, se que sense ells no hauria sigut igual. El companyerisme [1 ] que hi havia entre l’equip era brutal, tan sigui entre equip infermer com amb administració i residents de medicina. Agrair a les meves infermeres Eva i Alba per tot el recolzament que ens han donat dia rere dia, ja que han sigut el pilar fonamental per a que tot això sigui possible. Mil gràcies per tot.

 

Gracies a tu Andrea per la teva empenta i la teva professionalitat que van ser bàsiques per a fer possible els nostres objectius cuidar el millor possible a les persones malaltes de l`’Hotel Medicalitzat. Tens les qualitats per a ser una gran infermera, espero i desitjo que gaudeixis de la teva professió. En aquest temps, ser infermera es un 99,9% vocacional i tu ja disposes d’ell , no deixis que ningú te ‘l faci minvà.

 

 

[1] En català correcte “companyonia”. Però donat que es un blog col·loquial deixem l’expressió triada per l’autora.

Eva A. Sánchez Martos
Eva A. Sánchez Martos

Graduada en Infermeria per la UAB. Tinc un Màster en Cardiologia i un altre en Cirurgia Vascular per la UB. M'he format com a investigadora en l' I.I..S. I.Carlos III i he liderat molts projectes de recerca com l'estudi EMIRTHAD sobre l’incompliment terapèutic. Porto trenta anys millorant com a infermera. Fa vint anys que vaig ajudar al naixement de la Hospitalització a Domicili al Parc Taulí.

Totes les entrades de: Eva A. Sánchez Martos

Deixar una resposta

El teu compte de correu no es publicarà.