De la vida sense embuts

960 688 Eva A. Sánchez Martos

Aïllament

El primer que ens va porta aquesta pandèmia va ser barreres.

Els professionals vam perdre el llenguatge no verbal i els pacients es van veure limitats per barreres que els dificultaven interactuar amb els seus familiars i amb tot allò que els envoltava.

Vam començar a sentir que els malalts ens deien “et conec pels ulls” encara que tots portàvem el nom en lletres grans amb un esparadrap a l’uniforme.

 

 

Han hagut persones fortes que han entès la necessitat d’aquestes barreres però no tothom estava preparat i havia pacients que tenien un sentiment de ser rebutjats pels altres i ho manifestaven amb actituds i comentaris fora de to.

Altres sentien soledat i feien constantment petites demandes: ara tinc dolor, ara sembla que tinc febre, ara sembla que estic… En definitiva  parlaven d’aïllament social.

Però la gran majoria de pacients actuaven cuidant de nosaltres.

Aquest es un dels fenòmens que s’ha donat durant la pandèmia: el veure com un pacient prenia decisions i actitud per a evitar contagiar als professionals. Encara que de vegades la emoció o els sentiments es desbordaven i les barreres es trencaven. Cristina, una de les estudiants d’infermeria, explicava com una pacient davant d’una bona noticia la va abraçar de emoció i després quan es va adonar li va demanar disculpes durant hores. La Cris va anar a la dutxa i durant dos dies va estar patint per si s’havia contagiar.

Reutilitzar

 

La manca de recursos de protecció ha estat una constant durant tots aquest dies i en tots els serveis assistencials. Diguem que per manca de previsió, diguem que per barreres burocràtiques, diguem que per interessos econòmics de les empreses que fabricaven o de l’augment exponencial de la demanda.

Podies veure, en la cua d’un supermercat, a un home jove amb una mascareta d’alta protecció i tu, que estaves atenen pacients, disposaves d’una, per a canviar cada 21 dies.

La primera setmana en el nou Hospital de l’ edifici Verdi ens van avisar que la iaia de la Mònica, una de les estudiants, amb 94 anys, era ingressada amb pneumònia a l’hospital i una PCR positiva per a coronavirus. Tots vam viure el comunicat mèdic de la iaia com si fos el familiar que tenim a casa i no volem contagiar. Tots els professionals teníem por, no tant de patir la malaltia, com a de passar-la a les nostres famílies.

Un dia una pacient de 40 anys es va posar amb febre de 37,2º i va fer una crisis d’angoixa perquè tenia dècimes de febre. Recordo el seu plor de por i desesperació i recordo la meva impotència de no poder-la abraçar i dir-li “tranquil·la, tot anirà be”. No la vaig abraçar perquè l’uniforme no m’ho permetia, no era prou segur, però li vaig dir que m’hauria agradat abraçar-la. Li vaig donar la ma. Ens vam mirar als ulls i li vaig dir “tranquil·la, es normal, no més son dos dècimes”. “Ho aconseguiràs i nosaltres estem aquí per ajudar-te”. Era por. Por a tornar cap enrere. Por a passar per tot el que havia vist passar a altres pacients durant la seva estada en urgències. Por a morir-se. Si la por i l’angoixa va esta present en els ulls dels pacients la mort ens va acompanya en cada habitació. Si hi havia una persona infectada també havia una historia d’un familiar o amic patint en un altre lloc.

Una matinada la mort es va presentar per sorpresa. A les 8h uns pares, ingressats amb nosaltres, van rebre la noticia que el seu únic fill, de 35 anys, havia mort en la UCI. Tot el personal es va bolcar en ajudar. Ja fos amb escolta activa, amb medicació, accelerant unes proves de PCR per a facilitar que poguessin ser donats d’alta. Però llavors el seny ens va frena de cop. Per  què corre? El fill no podria ser enterrat fins al cap de cinc dies perquè la funerària i el cementiri no donaven a l’ abast. Els pares no podrien rebre el condol dels familiar i amics perquè no es podien fer reunions de més de dues persones de la mateixa família. L’alta era anar a casa i trobar que no hi era el fill. Si en aquell moment haguéssim tingut els serveis socials suficients es podrien haver vist per vídeo conferencia amb la família més propera.

Els pacients morien sense la família i els familiars no podien fer el seu dol. En els pròxims mesos veurem quines conseqüències tindrà sobre els que som vius.

L’àvia de Mònica s’ofegava més, gairebé no podia parlar amb la neta per telèfon i quan parlava era per a dir-li que no anés a treballar a l’hospital perquè aquella malaltia era molt dolenta. La sensació d’equip era molt forta i si una de nosaltres patia els altres ho feien amb ella. Les infermeres li endollaven el mòbil que feia de cordó umbilical amb la família i amb tots nosaltres.

Un altre cosa que hem vist entre els pacients es l’empatia i les ganes d’ajudar. Ja sigui respectant les normes d’aïllament, ja sigui ajudant el company d’habitació.

Aquest és el cas del Juan. Un home gran acostumat a passar el dia fora de casa , passejant o amb els amics i que ara era obligat a quedar-se en una habitació. No el distreia la televisió. La finestra no tenia res a veure, no passava ningú pel carrer, tothom estava confinat. Els telèfons no els entenia. Juan no menjava. Vam parlar amb la filla i ens va donar informació sobre la rutina de vida que tenia el pacient abans del confinament. No podíem deixar-lo sortir i semblava un animal engabiat. Fins que va tindre la sort de que l’atzar li va portar al German, un home acostumat a tractar amb la seva sogra, un home amb paciència, que volia ajudar i ho va fer amb Juan. El va adoptar i en 48h ja menjava, es dutxava i es mostrava més feliç. Van marxar d’alta un darrera l’altre i van quedar en tornar-se a veure al carrer. Aixo sí,quan tot això hagués passat.

 

Amistat

Un altre situació que es va donar va ser l’amistat entre alguns dels pacients que convivien en les habitacions. D’aquesta manera, es va donar el cas que dues dones van crear “un diari de confinament” en internet on cada dia explicaven com se sentien i parlaven de les seves expectatives dia a dia. D’altres es cuidaven els uns als altres i et demanaven medicació pel company o recollien les safates si un d’ells no podia.

La presencia de televisió a les habitacions ens va portar un altre problema. Vam veure com els programes escombraries d’algunes televisions alteraven la convivència donant informacions errònies o poc aclaridores que feia que hi hagués pacients que desconfiaven els uns dels altres o ens demanaven PCR quan no els hi tocava per protocol d’actuació. Vam haver de donar moltes explicacions per fer entendre que els periodistes no eren metges i que els protocols els dictava el comitè de professionals de l’hospital. Vam començar a insistir als pacients que el millor era veure documentals o pel·lícules. Que no els ajudava gens el fet d’estar tot el dia pensant en la malaltia. Que el que deien en les televisions o en internet no sempre estava actualitzat perquè nosaltres anaven més rapit prenent decisions que ells sabent que les havien pres.

Un altre fenomen va ser l’aparició de persones amb addicions ocultes que no figuraven en cap curs clínic. Em va recordar molt al Dr Hause, quan descobria que els pacients mentien. Vam tindre addicions a pastilles. Alguns ja et deien el que volien d’entrada, d’altres no tenien prou amb una dosi diària i els hi calia una cada vuit hores i un altre de rescat. Els que venien diagnosticats i amb seguiment dels Centres de Atenció i Seguiment (CAS) els hi proporcionaven els tractaments crònics del seu metge referent i no presentaven problemes.

Famílies

Donat que es tracta d’una malaltia molt contagiosa teníem habitacions ocupades per membres de la mateixa família. Vam tindre habitacions ocupades per matrimonis en els quals ella millorava i ell trigava més. A l’ obrir la porta per preguntar la temperatura veies com patien l’un per l’altre. Ella et deia ” és que encara té febre” i ell contestava ” avui tinc dues dècimes menys”.
Hi havia pares que tenien PCR negatives però esperaven al seu fill provinent de l’ UCI de pediatria i encara era portador. No es donava d’alta a l’adult per a facilitar que el fill es recuperes amb el pare.

L’ àvia de Mònica estava una mica més bé . En la trucada que li va fer la neta li va dir que s’ofegava menys, no tenia ganes de menjar i volia morir-se per a no patir més. La neta intentava animar-la a que mengés, però no disposava de res més que la seva veu a través d’un telèfon.

Vam viure situacions que no es podien guardar en una fotografia ni descriure en un blog i menys per algú com jo que no em dedico a l’art d’escriure. Però tot i això intentaré fer-vos una descripció d’un fet que va succeir i que descriu molt bé el que es vivia dintre d’aquest llocs d’aïllament.

Un matí vam obrir la porta de l’habitació d’una pacient, com cada dia. I com cada dia li vam dir:”- Bon dia, Carmen! Ànims que avui queda un dia menys per a tornar a casa!”. Ella ens va contestar molt trista que aquell dia no era un dia qualsevol sinó que era el seu 75 aniversari. Que aquell dia havia previst celebrar-ho amb la seva filla fent un dinar de família. Però tanmateix no podia fer-ho perquè estava aïllada i perquè tampoc sabia quants membres de la família quedaven amb vida.

Nosaltres sabíem que la pacient ho havia passat realment malament, que havia hagut moments què es va témer per la seva vida. Alba, una de les infermeres, la recordava de quan li va col·locar una sonda nasogàstrica per  menjar sense poder treure-li la mascareta d’oxigen d’alta concentració.

Vam decidir que l’aniversari seria una oportunitat d’aixecar els ànims de tots i poder mirar endavant.

L’Andrea, una de les nostres futures infermeres, se li va ocórrer fer amb dues magdalenes i dos ganivets de plàstic, un pastís d’aniversari, una petita celebració per a la Carmen. A l’hora del berenar vam anar a la porta de l’habitació i li vam cantar el “cumpleaños feliz” i el vam gravar perquè li enviés a la seva filla. Els pacients de les altres habitacions van obrir les portes i la van felicitar,  “Felicidades, no se quien eres pero yo soy tu vecina de habitación”, “per molts anys”. Tothom va aplaudir. Carme es va emocionar. Per uns moments tots vam ser una família o uns amics de substitució.

Emoció

Il·lusió

 

 

 

Vam representar allò que no tenia Carmen en aquells moments. De la mateixa manera, els pacients en situació vital de darrers dies també han tingut un professional que, per uns moments, vam substituir la família i els amics perquè no es trobessin sols.

Totes aquestes vivències desgasten molt psicològicament a la persona que hi ha darrera del professional. Hi va haver gent que es va suïcidar i qui no va poder més hi ho va intentar. Per aquest motiu l’ Hospital va posar en tot moment un servei de suport psicològic.

Tots el professionals sanitaris i els pacients em sigut testimonis de multitud d’experiències que possiblement hauríem viscut al llarg de la vida però que ara les hem viscut totes juntes en pocs dies.
En els propers mesos podrem veure com som de forts tots . És possible que sigui necessari explicar-ho als altres. D’aquesta manera el blog queda obert a tothom que, anònimament o no, vulgui explicar les vivències que els van arribar al cor. Es publicaran tal com s’enviïn al correu del blog.

Ah! Per cert! La Francisca, l’ àvia de la Mònica, es va recuperar, va marxar a casa i continua fen magdalenes pels nets.

Eva A. Sánchez Martos

Graduada en Infermeria per la UAB. Tinc un Màster en Cardiologia i un altre en Cirurgia Vascular per la UB. M'he format com a investigadora en l' I.I..S. I.Carlos III i he liderat molts projectes de recerca com l'estudi EMIRTHAD sobre l’incompliment terapèutic. Porto trenta anys millorant com a infermera. Fa vint anys que vaig ajudar al naixement de la Hospitalització a Domicili al Parc Taulí.

Totes les entrades de: Eva A. Sánchez Martos
1 comentari
  • Maria José

    GRACIAS, GRACIAS… INFINITAS GRACIAS!!!!. Cuanto esfuerzo y cuanta impotencia habéis tenido que sufrir.. En esta crisis vital todos estábamos en vuestras manos, nuestras vidas han dependido de ese enorme sobreesfuerzo que habéis hecho los sanitarios.
    Unos sanitarios que habéis afrontado este horror sin el apoyo y la cordura de la administración que os ha dejado sin la protección que necesitáis…. Todo esto no puede quedar así, debemos luchar por dar a la sanidad el lugar que se merece y que nunca más tengamos que ver nuestros hospitales como los hemos visto. NUESTR@S HERO@S NO SON INMORTALES!!!

Deixar una resposta a Maria José Cancel·lar resposta

El teu compte de correu no es publicarà.