{"id":316,"date":"2020-05-20T18:58:13","date_gmt":"2020-05-20T16:58:13","guid":{"rendered":"http:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/?p=316"},"modified":"2025-01-24T14:34:13","modified_gmt":"2025-01-24T12:34:13","slug":"de-la-vida-sense-embuts","status":"publish","type":"post","link":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/2020\/05\/de-la-vida-sense-embuts\/","title":{"rendered":"De la vida sense embuts"},"content":{"rendered":"
\"\"

A\u00efllament<\/p><\/div>\n

El primer que ens va porta aquesta pand\u00e8mia va ser barreres.<\/p>\n

Els professionals vam perdre el llenguatge no verbal i els pacients es van veure limitats per barreres que els dificultaven interactuar amb els seus familiars i amb tot all\u00f2 que els envoltava.<\/p>\n

Vam comen\u00e7ar a sentir que els malalts ens deien “et conec pels ulls” encara que tots port\u00e0vem el nom en lletres grans amb un esparadrap a l’uniforme.<\/p>\n

 <\/p>\n

 <\/p>\n

Han hagut persones fortes que han ent\u00e8s la necessitat d’aquestes barreres per\u00f2 no tothom estava preparat i havia pacients que tenien un sentiment de ser rebutjats pels altres i ho manifestaven amb actituds i comentaris fora de to.<\/p>\n

Altres sentien soledat i feien constantment petites demandes: ara tinc dolor, ara sembla que tinc febre, ara sembla que estic… En definitiva\u00a0 parlaven d’a\u00efllament social.<\/p>\n

Per\u00f2 la gran majoria de pacients actuaven cuidant de nosaltres.<\/p>\n

Aquest es un dels fen\u00f2mens que s’ha donat durant la pand\u00e8mia: el veure com un pacient prenia decisions i actitud per a evitar contagiar als professionals. Encara que de vegades la emoci\u00f3 o els sentiments es desbordaven i les barreres es trencaven. Cristina, una de les estudiants d’infermeria, explicava com una pacient davant d’una bona noticia la va abra\u00e7ar de emoci\u00f3 i despr\u00e9s quan es va adonar li va demanar disculpes durant hores. La Cris va anar a la dutxa i durant dos dies va estar patint per si s’havia contagiar.<\/p>\n

\"\"

Reutilitzar<\/p><\/div>\n

 <\/p>\n

La manca de recursos de protecci\u00f3 ha estat una constant durant tots aquest dies i en tots els serveis assistencials. Diguem que per manca de previsi\u00f3, diguem que per barreres burocr\u00e0tiques, diguem que per interessos econ\u00f2mics de les empreses que fabricaven o de l’augment exponencial de la demanda.<\/p>\n

Podies veure, en la cua d’un supermercat, a un home jove amb una mascareta d’alta protecci\u00f3 i tu, que estaves atenen pacients, disposaves d’una, per a canviar cada 21 dies.<\/p>\n

La primera setmana en el nou Hospital de l’ edifici Verdi ens van avisar que la iaia de la M\u00f2nica, una de les estudiants, amb 94 anys, era ingressada amb pneum\u00f2nia a l’hospital i una PCR positiva per a coronavirus. Tots vam viure el comunicat m\u00e8dic de la iaia com si fos el familiar que tenim a casa i no volem contagiar. Tots els professionals ten\u00edem por, no tant de patir la malaltia, com a de passar-la a les nostres fam\u00edlies.<\/em> <\/span><\/p>\n

Un dia una pacient de 40 anys es va posar amb febre de 37,2\u00ba i va fer una crisis d’angoixa perqu\u00e8 tenia d\u00e8cimes de febre<\/em>. Recordo el seu plor de por i desesperaci\u00f3 i recordo la meva impot\u00e8ncia de no poder-la abra\u00e7ar i dir-li “tranquil\u00b7la, tot anir\u00e0 be”. No la vaig abra\u00e7ar perqu\u00e8 l’uniforme no m’ho permetia, no era prou segur, per\u00f2 li vaig dir que m’hauria agradat abra\u00e7ar-la. Li vaig donar la ma. Ens vam mirar als ulls i li vaig dir “tranquil\u00b7la, es normal, no m\u00e9s son dos d\u00e8cimes”. “Ho aconseguir\u00e0s i nosaltres estem aqu\u00ed per ajudar-te”. Era por. Por a tornar cap enrere. Por a passar per tot el que havia vist passar a altres pacients durant la seva estada en urg\u00e8ncies. Por a morir-se. Si la por i l’angoixa va esta present en els ulls dels pacients la mort ens va acompanya en cada habitaci\u00f3. Si hi havia una persona infectada tamb\u00e9 havia una historia d’un familiar o amic patint en un altre lloc.<\/p>\n

Una matinada la mort es va presentar per sorpresa. A les 8h uns pares, ingressats amb nosaltres, van rebre la noticia que el seu \u00fanic fill, de 35 anys, havia mort en la UCI. Tot el personal es va bolcar en ajudar. Ja fos amb escolta activa, amb medicaci\u00f3, accelerant unes proves de PCR per a facilitar que poguessin ser donats d’alta. Per\u00f2 llavors el seny ens va frena de cop. Per\u00a0 qu\u00e8 corre? El fill no podria ser enterrat fins al cap de cinc dies perqu\u00e8 la funer\u00e0ria i el cementiri no donaven a l’ abast. Els pares no podrien rebre el condol dels familiar i amics perqu\u00e8 no es podien fer reunions de m\u00e9s de dues persones de la mateixa fam\u00edlia. L’alta era anar a casa i trobar que no hi era el fill. Si en aquell moment hagu\u00e9ssim tingut els serveis socials suficients es podrien haver vist per v\u00eddeo conferencia amb la fam\u00edlia m\u00e9s propera.<\/p>\n

Els pacients morien sense la fam\u00edlia i els familiars no podien fer el seu dol. En els pr\u00f2xims mesos veurem quines conseq\u00fc\u00e8ncies tindr\u00e0 sobre els que som vius.<\/p>\n

L’\u00e0via de M\u00f2nica s’ofegava m\u00e9s, gaireb\u00e9 no podia parlar amb la neta per tel\u00e8fon i quan parlava era per a dir-li que no an\u00e9s a treballar a l’hospital perqu\u00e8 aquella malaltia era molt dolenta. La sensaci\u00f3 d’equip era molt forta i si una de nosaltres patia els altres ho feien amb ella. Les infermeres li endollaven el m\u00f2bil que feia de cord\u00f3 umbilical amb la fam\u00edlia i amb tots nosaltres.
\n<\/em><\/span><\/p>\n

\"\"Un altre cosa que hem vist entre els pacients es l’empatia i les ganes d’ajudar. Ja sigui respectant les normes d’a\u00efllament, ja sigui ajudant el company d’habitaci\u00f3.<\/p>\n

Aquest \u00e9s el cas del Juan. Un home gran acostumat a passar el dia fora de casa , passejant o amb els amics i que ara era obligat a quedar-se en una habitaci\u00f3. No el distreia la televisi\u00f3. La finestra no tenia res a veure, no passava ning\u00fa pel carrer, tothom estava confinat. Els tel\u00e8fons no els entenia. Juan no menjava. Vam parlar amb la filla i ens va donar informaci\u00f3 sobre la rutina de vida que tenia el pacient abans del confinament. No pod\u00edem deixar-lo sortir i semblava un animal engabiat. Fins que va tindre la sort de que l’atzar li va portar al German, un home acostumat a tractar amb la seva sogra, un home amb paci\u00e8ncia, que volia ajudar i ho va fer amb Juan. El va adoptar i en 48h ja menjava, es dutxava i es mostrava m\u00e9s feli\u00e7. Van marxar d’alta un darrera l’altre i van quedar en tornar-se a veure al carrer. Aixo s\u00ed,quan tot aix\u00f2 hagu\u00e9s passat.<\/p>\n

 <\/p>\n

\"\"

Amistat<\/p><\/div>\n

Un altre situaci\u00f3 que es va donar va ser l’amistat entre alguns dels pacients que convivien en les habitacions. D’aquesta manera, es va donar el cas que dues dones van crear “un diari de confinament” en internet on cada dia explicaven com se sentien i parlaven de les seves expectatives dia a dia. D’altres es cuidaven els uns als altres i et demanaven medicaci\u00f3 pel company o recollien les safates si un d’ells no podia.<\/p>\n

La presencia de televisi\u00f3 a les habitacions ens va portar un altre problema. Vam veure com els programes escombraries d’algunes televisions alteraven la conviv\u00e8ncia donant informacions err\u00f2nies o poc aclaridores que feia que hi hagu\u00e9s pacients que desconfiaven els uns dels altres o ens demanaven PCR quan no els hi tocava per protocol d’actuaci\u00f3. Vam haver de donar moltes explicacions per fer entendre que els periodistes no eren metges i que els protocols els dictava el comit\u00e8 de professionals de l’hospital. Vam comen\u00e7ar a insistir als pacients que el millor era veure documentals o pel\u00b7l\u00edcules. Que no els ajudava gens el fet d’estar tot el dia pensant en la malaltia. Que el que deien en les televisions o en internet no sempre estava actualitzat perqu\u00e8 nosaltres anaven m\u00e9s rapit prenent decisions que ells sabent que les havien pres.<\/p>\n

Un altre fenomen va ser l’aparici\u00f3 de persones amb addicions ocultes que no figuraven en cap curs cl\u00ednic. Em va recordar molt al Dr Hause, quan descobria que els pacients mentien. Vam tindre addicions a pastilles. Alguns ja et deien el que volien d’entrada, d’altres no tenien prou amb una dosi di\u00e0ria i els hi calia una cada vuit hores i un altre de rescat. Els que venien diagnosticats i amb seguiment dels Centres de Atenci\u00f3 i Seguiment (CAS) els hi proporcionaven els tractaments cr\u00f2nics del seu metge referent i no presentaven problemes.<\/p>\n

\"\"

Fam\u00edlies<\/p><\/div>\n

Donat que es tracta d’una malaltia molt contagiosa ten\u00edem habitacions ocupades per membres de la mateixa fam\u00edlia. Vam tindre habitacions ocupades per matrimonis en els quals ella millorava i ell trigava m\u00e9s. A l’ obrir la porta per preguntar la temperatura veies com patien l’un per l’altre. Ella et deia ” \u00e9s que encara t\u00e9 febre” i ell contestava ” avui tinc dues d\u00e8cimes menys”.
\nHi havia pares que tenien PCR negatives per\u00f2 esperaven al seu fill provinent de l’ UCI de pediatria i encara era portador. No es donava d’alta a l’adult per a facilitar que el fill es recuperes amb el pare.<\/p>\n

L’ \u00e0via de M\u00f2nica estava una mica m\u00e9s b\u00e9 . En la trucada que li va fer la neta li va dir que s’ofegava menys, no tenia ganes de menjar i volia morir-se per a no patir m\u00e9s. La neta intentava animar-la a que meng\u00e9s, per\u00f2 no disposava de res m\u00e9s que la seva veu a trav\u00e9s d’un tel\u00e8fon.
\n<\/em><\/span><\/p>\n

Vam viure situacions que no es podien guardar en una fotografia ni descriure en un blog i menys per alg\u00fa com jo que no em dedico a l’art d’escriure. Per\u00f2 tot i aix\u00f2 intentar\u00e9 fer-vos una descripci\u00f3 d’un fet que va succeir i que descriu molt b\u00e9 el que es vivia dintre d’aquest llocs d’a\u00efllament.<\/p>\n

Un mat\u00ed vam obrir la porta de l’habitaci\u00f3 d’una pacient, com cada dia. I com cada dia li vam dir:”- Bon dia, Carmen! \u00c0nims que avui queda un dia menys per a tornar a casa!”. Ella ens va contestar molt trista que aquell dia no era un dia qualsevol sin\u00f3 que era el seu 75 aniversari. Que aquell dia havia previst celebrar-ho amb la seva filla fent un dinar de fam\u00edlia. Per\u00f2 tanmateix no podia fer-ho perqu\u00e8 estava a\u00efllada i perqu\u00e8 tampoc sabia quants membres de la fam\u00edlia quedaven amb vida.<\/p>\n

Nosaltres sab\u00edem que la pacient ho havia passat realment malament, que havia hagut moments qu\u00e8 es va t\u00e9mer per la seva vida. Alba, una de les infermeres, la recordava de quan li va col\u00b7locar una sonda nasog\u00e0strica per\u00a0 menjar sense poder treure-li la mascareta d’oxigen d’alta concentraci\u00f3.<\/p>\n

Vam decidir que l’aniversari seria una oportunitat d’aixecar els \u00e0nims de tots i poder mirar endavant.<\/p>\n

L’Andrea, una de les nostres futures infermeres, se li va oc\u00f3rrer fer amb dues magdalenes i dos ganivets de pl\u00e0stic, un past\u00eds d’aniversari, una petita celebraci\u00f3 per a la Carmen. A l’hora del berenar vam anar a la porta de l’habitaci\u00f3 i li vam cantar el “cumplea\u00f1os feliz” i el vam gravar perqu\u00e8 li envi\u00e9s a la seva filla. Els pacients de les altres habitacions van obrir les portes i la van felicitar,\u00a0 “Felicidades, no se quien eres pero yo soy tu vecina de habitaci\u00f3n”, “per molts anys”. Tothom va aplaudir. Carme es va emocionar. Per uns moments tots vam ser una fam\u00edlia o uns amics de substituci\u00f3.<\/p>\n

\"\"

Emoci\u00f3<\/p><\/div>\n

\"\"

Il\u00b7lusi\u00f3<\/p><\/div>\n

 <\/p>\n

 <\/p>\n

 <\/p>\n

Vam representar all\u00f2 que no tenia Carmen en aquells moments. De la mateixa manera, els pacients en situaci\u00f3 vital de darrers dies tamb\u00e9 han tingut un professional que, per uns moments, vam substituir la fam\u00edlia i els amics perqu\u00e8 no es trobessin sols.<\/p>\n

Totes aquestes viv\u00e8ncies desgasten molt psicol\u00f2gicament a la persona que hi ha darrera del professional. Hi va haver gent que es va su\u00efcidar i qui no va poder m\u00e9s hi ho va intentar.\u00a0Per aquest motiu l’ Hospital va posar en tot moment un servei de suport psicol\u00f2gic.<\/p>\n

Tots el professionals sanitaris i els pacients em sigut testimonis de multitud d’experi\u00e8ncies que possiblement haur\u00edem viscut al llarg de la vida per\u00f2 que ara les hem viscut totes juntes en pocs dies.
\nEn els propers mesos podrem veure com som de forts tots . \u00c9s possible que sigui necessari explicar-ho als altres. D’aquesta manera el blog queda obert a tothom que, an\u00f2nimament o no, vulgui explicar les viv\u00e8ncies que els van arribar al cor. Es publicaran tal com s’envi\u00efn al correu del blog.<\/p>\n

Ah! Per cert! La Francisca, l’ \u00e0via de la M\u00f2nica, es va recuperar, va marxar a casa i continua fen magdalenes pels nets.<\/span><\/em><\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

El primer que ens va porta aquesta pand\u00e8mia va ser barreres. Els professionals vam perdre el llenguatge no verbal i els pacients es van veure limitats per barreres que els dificultaven interactuar amb els seus familiars i amb tot all\u00f2 que els envoltava. Vam comen\u00e7ar a sentir que els malalts ens deien “et conec pels […]<\/p>\n","protected":false},"author":37,"featured_media":326,"comment_status":"closed","ping_status":"closed","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":[],"categories":[1],"tags":[],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/316"}],"collection":[{"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/users\/37"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=316"}],"version-history":[{"count":24,"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/316\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":362,"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/316\/revisions\/362"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/media\/326"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=316"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=316"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.tauli.cat\/blogs\/hospitalitzacio-domicili\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=316"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}