Complicacions just abans del part i en la fase de pròdroms
- Metrorràgia. És la pèrdua de sang per la vagina. El coll uterí pot sagnar lleument durant la dilatació a causa del trencament dels vasos petits, però una pèrdua contínua amb sang vermella i similar a la d’una menstruació pot ser un senyal de despreniment de placenta (si va acompanyada de dolor) o de placenta prèvia (si no va acompanyada de dolor).
- Dolor abdominal sever. Habitualment es tracta d’una contracció en què l’úter no es relaxa; la contracció persisteix i no cedeix si no s’apliquen mètodes farmacològics. Pot estar causada per un despreniment de placenta o per ruptura uterina, entre d’altres motius.
- Absència de moviments fetals durant tot un dia.
- Cefalea intensa. Pot estar relacionada amb una pujada de la tensió arterial.
- Alteracions visuals. Consisteixen en visió borrosa, visió doble o intolerància a la llum; també estan relacionades amb una pujada de la tensió arterial.
- Trencament prematur de membranes. Trencar la bossa de les aigües és una de les maneres d’iniciar el part. Generalment, el part té lloc en les 24 hores següents al trencament de la bossa; en cas contrari, s’ha de provocar, ja que augmenta el risc d’infecció materna i fetal. Cal evitar els tactes vaginals en dones que trenquen la bossa de les aigües i no tenen contraccions, ja que aquesta exploració multiplica el risc d’infecció.
- Presentació o prolapse del cordó. Quan es trenca la bossa de les aigües i el fetus encara no està encaixat a la pelvis, es pot produir un prolapse del cordó; és a dir que el cordó umbilical surt abans del fetus i, quan aquest s’encaixa, el cordó queda estrangulat i s’interromp la circulació sanguínia entre el fetus i la placenta. Si no es fa una cesària urgent, el fetus pot morir o patir seqüeles greus.
'Complicacions just abans del part i en la fase de pròdroms', d'Infermera Virtual, contingut sota llicència CC BY-NC-ND 3.0 ES, amb modificacions realitzades pel Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l'Hospital de Sabadell
Complicacions durant la dilatació
- Part estacionat. Es dóna quan el part no evoluciona, encara que hi hagi contraccions.
- Pèrdua del benestar fetal (PBF). Es dóna quan el fetus no rep prou oxigen durant les contraccions. Generalment, la PBF es diagnostica amb la monitorització fetal.
- Metrorràgia.
- Dolor abdominal sever.
'Complicacions durant la dilatació', d'Infermera Virtual, contingut sota llicència CC BY-NC-ND 3.0 ES, amb modificacions realitzades pel Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l'Hospital de Sabadell
Complicacions durant la fase d'expulsió
- Pèrdua de benestar fetal. En la fase d’expulsió, el cap pateix una pressió que, durant la contracció, pot fer baixar la freqüència cardíaca del fetus, però que torna a la normalitat quan la contracció s’acaba. Aquesta situació no es considera un signe patològic, però si la bradicàrdia fetal es manté, hi pot haver pèrdua de benestar fetal, i en aquest cas cal acabar el part tan aviat com sigui possible.
- Part estacionat. En aquesta fase del part ja s’ha completat la dilatació i el fetus s’ha d’anar encaixant a la pelvis materna. Si no s’hi encaixa, pot ser a causa d’una desproporció pelvifetal (DPF): el fetus és massa gran per la pelvis i no hi pot passar. Es poden donar altres situacions, com ara que el fetus s’encaixi a la pelvis de manera que li sigui difícil fer les maniobres d’adaptació pròpies d’aquesta fase (rotació i descens); en aquesta cas, en funció del lloc de la pelvis en què se situï el cap, o bé caldrà acabar el part mitjançant una cesària o bé s’haurà d’utilitzar instrumental. Per diagnosticar un part estacionat en aquesta fase, cal esperar un temps determinat per les circumstàncies individuals de cada dona i de cada part. Així, es considera normal que la fase d’expulsió sigui més llarga si és el primer part o si s’utilitza anestèsia peridural; en canvi, si hi ha una pèrdua de benestar fetal, caldrà intervenir per abreujar aquest període.
- Distòcia d’espatlles. Es refereix a un tipus de desproporció entre el fetus i la pelvis materna que es diagnostica un cop ha sortit el cap. En el part normal, el fetus encaixa el cap a la pelvis i fa una rotació fins que se situa mirant cap a l’esquena de la mare i surt; un cop el cap és fora, torna a fer una rotació juntament amb les espatlles, que es col·loquen dins la pelvis. En la distòcia d’espatlles, el cap no gira o ho fa amb dificultat, de manera que queda encastat en el perineu, perquè les espatlles són massa grans per la pelvis i no hi encaixen espontàniament. Per resoldre aquest problema, es pot recórrer a diverses maniobres, com ara que la mare es posi a la gatzoneta (amb les cames arronsades fins que les natges toquin els talons) o de quatre grapes.
-
Estrips. Durant la fase d’expulsió, la vagina, la vulva i el perineu pateixen una elongació en totes les fibres (pell, mucosa i múscul) que pot provocar estrips. Els estrips de primer i segon grau, que afecten pell i mucosa, es corregeixen fàcilment amb una sutura simple, però els de tercer i quart grau, que afecten pell, mucosa, múscul, esfínter anal i mucosa rectal poden requerir un seguiment per tenir major risc de complicacions a llarg termini.
'Complicacions durant la fase d'expulsió', d'Infermera Virtual, contingut sota llicència CC BY-NC-ND 3.0 ES, amb modificacions realitzades pel Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l'Hospital de Sabadell
Complicacions durant la fase de deslliurament (part de la placenta) i el puerperi immediat (les 24 hores posteriors al part)
- Retenció de placenta o de restes placentàries. La placenta es desprèn de l’úter després de la sortida del nadó. Generalment, el deslliurament es produeix durant l’hora següent al naixement; si no és així, caldrà fer maniobres per afavorir-ne el despreniment. En últim terme pot ser necessària una extracció manual de placenta.
- Atonia uterina. Després del deslliurament, l’úter es contrau fortament i es forma l’anomenat globus de seguretat; gràcies a aquest mecanisme fisiològic, l’úter deixa de sagnar. Quan no es forma el globus de seguretat, es produeix l’atonia uterina i la dona pateix una hemorràgia; en aquests casos, cal buidar la bufeta de l’orina amb una sonda vesical, practicar un massatge uterí sobre l’abdomen matern o bé administrar fàrmacs per afavorir la contracció de l’úter. Si l’hemorràgia no es talla i l’úter no es contrau, s’hauran de prendre mesures quirúrgiques, com ara col·locar un baló intrauterí per fer compressió sobre el llit placentari, lligar alguns dels vasos que irriguen l’úter o, en darrera instància, practicar una histerectomia (extirpació de l’úter).
- Hemorràgia postpart. La pot provocar una atonia uterina o la pèrdua de sang dels vasos del coll uterí o de la vagina a causa del traumatisme del part.
- Inversió uterina. És una complicació poc freqüent i, generalment, provocada per una tracció del cordó umbilical abans que es desprengui la placenta que provoca una invaginació del fons de l’úter. Cal retornar l’úter al seu lloc al més aviat possible, sempre sota anestèsia, i, si no és possible aquesta operació, caldrà practicar una histerectomia (extirpació de l’úter).
- Hematoma perineal. Els traumatismes perineals com els estrips o l’episiotomia (tall al perineu per accelerar la sortida del nadó) es poden complicar per la pèrdua de sang dels vasos interns, que generen un hematoma un cop s’ha suturat l’estrip o l’episiotomia.
'Complicacions durant la fase de deslliurament', d'Infermera Virtual, contingut sota llicència CC BY-NC-ND 3.0 ES, amb modificacions realitzades pel Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l'Hospital de Sabadell