Montse González, voluntària a Idomeni i EKO: ‘Els refugiats ens reben amb el braços oberts i es fa molta feina, però no és la solució ’

La Montse González, administrativa d’Admissions d’Urgències del Parc Taulí, ha estat dues setmanes als campaments de refugiats d’Idomeni i EKO treballant com a voluntària amb l’ONG Ajudem, Ayudamos, Help d’ajuda als refugiats. Properament tornarà, per tercera vegada, per continuar amb l’ajut humanitari i encetar projectes en els camps militaritzats.

Montse, què et va impulsar a viatjar a Grècia com a voluntària?

Una de les fundadores de l’ONG Ajudem, Ayudamos, Help, la Carmen Aranda, em va explicar l’experiència que havia tingut com a voluntària als camps de refugiats de Grècia. La Carmen és infermera a l’Hospital Clínic de Barcelona. Li vaig preguntar si jo podia ser útil, tot i no ser professional assistencial, i em va dir que sí, que tota ajuda era benvinguda. Em va explicar que els refugiats necessitaven productes bàsics d’higiene i que preparaven una nova expedició. Amb la col·laboració del Parc Taulí, vam organitzar una campanya de recollida de tota mena de productes com sabons, cremes solars, gorres, roba interior, entre d’altres, i vam omplir tres camions. En tres setmanes ja estava viatjant cap a Grècia.

En quins camps vas estar i quina situació vas trobar-te en arribar?

Bàsicament vaig estar a EKO i altres emplaçaments més petits, ja que a Idomeni hi havia més control policial i era més complicat l’accés. La situació és indescriptible, tal com imaginava. Sentia una barreja de sensacions, entre l’alegria d’estar allà i poder ajudar, i el sentiment de tristor i impotència de veure les penoses condicions de vida de la gent.

Com va ser l’acollida i la convivència amb els refugiats?

Excel·lent, estan molt agraïts. És inevitable establir vincles personals amb ells. Es mostren molt agraïts per la labor dels voluntaris. De seguida que arribes, sobretot els nens, venen abraçar-te i tot el dia estan enganxats a tu. Tenen molta necessitat d’estima. Són molt hospitalaris, no dubten en invitar-te a la seva tenda i t’ofereixen tot el que tenen, que no és gaire. Educats i amables. Només demanen una vida digna. Un treball, un sostre i que els seu fills puguin estudiar. Es pregunten quan de temps durarà aquesta situació, volen treballar, guanyar-se la vida. Són gent com nosaltres. Ens estimem molt i ens ho demostren amb la seva hospitalitat. Ells diuen que els voluntaris som el seu vincle amb la societat.

En que consistia la vostra feina?

En un poble proper al campament, Policastro, teníem el magatzem central on van descarregar tot el material. Es feia un treball de classificació de paquets per repartir entre famílies. Contactàvem amb altres voluntaris, en el nostre cas els Bombers en Acció, bombers d’ EREC, que disposaven d’un vehicle gran per fer el repartiment. En arribar al camp contactàvem amb un representat dels refugiats, els hi explicàvem els productes que portaven i ens organitzàvem per fer el repartiment. La relació entre els voluntaris de totes les ONG ha estat excel·lent i ens hem ajudat mútuament, una col·laboració que estableix uns vincles personals. La majoria de voluntaris són catalans, els nens de seguida aprenen paraules catalanes.

Vas estar present en el desallotjament d’Idomeni. Com va ser?

Després d’una setmana de ser-hi van començar a desmantellar del camp. Va ser un dia molt dramàtic. Nosaltres, ONG i periodistes, estàvem situats prop de la frontera de Macedònia i de bon matí ja no ens van deixar accedir a Idomeni. Ens vam aplegar allà periodistes i voluntaris per acomiadar els autocars carregats de refugiats. Va ser molt emotiu i trist a la vegada, perquè ells no sabien on anaven, estaven contents, pensaven que marxaven a un destí diferent al que hi són ara: el camps militaritzats. I et quedes amb un sentiment d’impotència i ràbia per tot el que està passant.

Per què vas decidir tornar ?

Hi havia una nova expedició i els trobava a faltar. Tenia ganes de tornar a veure els refugiats amb qui més contacte he tingut. És com una necessitat i, a més, l’ajuda sempre és necessària. Vam tornar a anar un grup gran. Vam portar repel·lent per als mosquits i cremes de protecció solar perquè ara són productes molt necessaris.

Després de tornar del teu segon viatge de quatre dies van desallotjar el camp d’EKO que és on més vas treballar. Com ho vas viure?

El dia del desmantellament d’EKO encara va ser més dramàtic. Vaig viure el tema online, connectada al minut amb les famílies que més contacte hi tinc. Ens informàvem al moment de tot el que estava succeint. Era un camp més petit que Idomeni on hi havia uns 10.000 refugiats. A EKO eren uns 2.000 , tota la infraestructura estava feta per voluntaris, hi havia escola, eKokitchen, era com un poblet, inclús els voluntaris ens podíem quedar a dormir.

Quina és la situació actual?

Ara estan destinats a camps militaritzats i les condicions de vida són pitjors. Els refugiats d’EKO estan a Vasilika, en unes condicions pèssimes. Viuen en tendes ubicades en naus industrials abandonades. No hi ha llum natural. No sempre tenen aigua, ni electricitat, ni serveis mèdics. Els nens ja fa temps que no fan classes. Els voluntaris no sempre hi tenen accés. S’ha de demanar permisos i no sempre te’ls donen.

Tornes a marxar cap a Grècia el proper 15 de juliol. Què faràs en aquesta tercera expedició?

Principalment retrobar-me amb les famílies d’EKO i veure in situ com estan. L’ONG vol posar en marxa projectes com l’escola, i l’ekokitchen. Una altre projecte és fer horts per autoconsum. En definitiva, col·laborar en el que faci falta. L’ONG Ajudem, Ayudamos, Help està treballant amb altres organitzacions com Stop Mare Mortum, Bombers Voluntaris, Districte II i Eko Project per crear un Catalan team’ als camps de refugiats i una xarxa per atendre’ls a Catalunya amb el suport de la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat.

Montse, què destacaries d’aquesta experiència?

Personalment em sento satisfeta de conèixer de prop la situació i ajudar en tot allò que estigui a les meves mans. I, com no, l’estima de la gent i principalment dels nens, un vincle irrompible. Però la gran inquietud de tots els voluntaris és saber quan els països europeus acolliran a aquestes persones, quan compliran el seu compromís. Els voluntaris podem cobrir les necessitats bàsiques diàries, però això no és la solució. L’objectiu es pressionar per tal que Europa doni acollida i ofereixi una solució ja. Per què no els deixen arribar fins aquí, on som molts els qui estem disposats a acollir-los? Ningú ens contesta…

Molta sort en el teu pròxim viatge!