De professionals d’ Hospitalització a Domicili

• 10 d'agost de 2020
• Eva A. Sánchez Martos
• sense comentaris

En menys de 48h tot va canviar, va aparèixer un parèntesis en les nostres vides i tot es va aturar. Les reunions amb els amics, els projectes de vacances, la vida familiar, tot va perdre importància. Ens van canviar els horaris laborals, van canviar de lloc de feina creant un espai nou, van marxar de casa per a protegir les nostres famílies i van aprendre a treballar amb nous professionals. Ho van fer el millor que van poder. Van atendre quasi 300 pacients de COVID-19 i ho van fer 60 professionals amb la eficàcia i la eficiència que se’ns demanaven …cap de nosaltres es va contagià.

Com ho van viure els altres professionals de la HaD.

L’opinió de Minerva Sant Nicolas Pareja

En el moment que es va declarar l’estat d’emergència vas pensar que tindries l’ oportunitat d’atendre pacients com a infermera?

Tot i que era un estat de neguit i confusió la vocació et feia tenir mes ganes que mai d’ajudar. Però d’una manera anònima tothom hem perdut els nostres rostres davant els pacients però no els nostres somriures que s’amaguen darrera les mascaretes.

Què va ser per a tu el enfrontar-te a pacients de COVID?

Al principi va ser molt desesperant perquè no sabies qui era positiu i qui no. I encara estem iguals en part.

Als domicilis vam tenir unes setmanes d’exposició a alguns casos en els que mai vam saber si eren COVID o no. Això et feia patir pensant que t’havies exposat i esperaves l’inici dels símptomes en qualsevol moment.

Vas passar por davant la possibilitat de poder portar la infecció a la teva família ?

Això encara preocupa tot i que anem mes oberts que abans. Fa setmanes que la meva mare espera una forta abraçada i un peto per part meva que no li puc donar per por a emmalaltir-la. Als meus fills ocasionalment, no he pogut contenir una abraçada per l’esquena i sense poder cobrir-los de petons. Es per tots ells un neguit diari quan arribes a casa i et pregunten que tal t’ha anat el dia i si t’has exposat o teníem material suficient.

Et va costar aprendre les mesures especials de protecció contra la infecció?

Les mesures de protecció les vam aprendre sense problemes crec que la majoria de professionals. “La practica fa al mestre”.

Què et feia més respecte, les funcions d’infermeria o la possibilitat de infectar-te?

Ni un ni l’altre. Les funcions d’infermeria estan  més que integrades i realment la possibilitat d’infectant-se sempre l’he tingut. En part desitjava no infectar-me perquè no m’enviessin a casa i deixar de ser útil i alhora també pensava que si ho hagués passat potser em podrien garantir la immunització per tal d’atendre als malalts amb una atenció més propera, sense tantes barreres i amb contacte que és el que molts han necessitat. Encara espero despertar un dia amb un escut d’immunitat però això de moment no es possible així que seguiré protegint-me per poder ser més útil als altres.

Quina situació, de les que vas veure, destacaries com molt dura?

Jo puc dir que he estat afortunada de no veure a ningú perdre la vida tot i que si que he perdut amigues joves de COVID. Els pacients que he tractat aquest últim mes eren pacients més estables dels que es poden atendre a l’hospital.

L’ inici de tota aquesta situació per a mi va ser molt dur, escoltar les histories de les meves companyes i sobre tot de la meva gestora, que ens relatava la part més dura que vivien a planta diàriament i que no fa falta tornar a recordar perquè ens la podem imaginar tots.

En ocasions he rebut missatges de gent propera i no tant propera demanant-me desesperadament si podia esbrinar alguna cosa del seu familiar perquè feia dies que no en sabien res. En la mesura de lo possible els he dirigit i orientat a com poder aconseguir aquesta informació.

També una part molt dura viscuda directament és veure als pacients arribar a l’Hotel Medicalitzat -Verdi, on estic treballant, i presenciar com venen amb la pèrdua de la seva parella sense haver-se pogut acomiadar. Crec que en general és la part més dura de tota aquesta situació, perdre un familiar o el teu company de vida, cadascú en un lloc de l’hospital sense saber res l’un de l’altre i sense haver pogut vetllar la seva mort. Es una manera molt trist d’acomiadar-te del teu familiar o de l’amor de la teva vida.

Tens records especials d’algun pacient? Quin?

Tinc records de molts pacients que em repetien a les visites que em cuides molt i que valíem molt per la feina que estàvem fent, i sobretot alguns d’ells que m’han trobat a les xarxes socials i encara em pregunten que tal estic i m’envien missatges d’agraïment i preocupació. Tots ells hem fan seguiment del meu estat.

Si tornes a donar-se aquesta situació , dubtaries en donar un pas endavant o vindries a ajudar d’un altre manera?

Se’ns dubte tornaria a estar disponible per el lloc on m’ubiquessin com en aquesta ocasió en la que no hem pogut escollir. No penses gaire en la feina que t’encomanen si no en ferla i ferla lo millor possible per ajudar a sortir-ne tots  d’aquesta situació el millor possible. Els agraïments de la gent no tenen preu i es el millor regal que hem rebut des de pacients, amics, familiars, personal de l’hotel, companys de feina, i desconeguts que valoren més que mai la nostra feina.

 

 

Minerva San Nicolás Pareja.