De professionals nou vinguts a la HaD. La Marta

• 21 de juny de 2020
• Eva A. Sánchez Martos
• sense comentaris

Durant la pandèmia els primers en contagiar-se van ser els professionals sanitaris. Metges i infermeres que portaven molts anys al davant de  les unitats assistencials i que es van veure desbordats per un virus que ens va agafar a tots desprevinguts i amb una manca important  d’informació sobre con es contagiava.

En pocs dies la manca de professionals en actiu es va reduir considerablement. El nombre de persones malaltes van passar de 48 pacients el dia 15 de març a 455 pacients el dia 28 del mateix mes.

Per altra part hi havia estudiants d’últim any de carrera que volien ajudar. Algunes de les infermeres havien sigut estudiants en la nostra unitat d’Hospitalització a Domicili i no van dubtar en posar-se en contacte amb nosaltres per donar un ” cop de mà”.  Una setmana més tard el govern donava caràcter legal a la possibilitat d’incorporar professionals prejubilats i estudiants d’últim curs de carrera a la activitat laboral.

D’aquesta manera va ser com es van arribar a la nostra unitat sis estudiants d’infermeria i nou llicenciats en medicina pendent de triar plaça de MIR.

Avui us presentaré a Marta, una estudiant d’infermeria, jove, prima i de semblant fràgil però amb una personalitat molt forta i unes idees molt clares de què podia fer i què no i com podia ajudar i com no. Gracies a professionals com ella es van poder dur a terme l’ assistència a quasi 300 pacients que van passar per l’hotel medicalitzat de la HaD del Hospital Parc Taulí de Sabadell durant el mes d’abril del 2020.

Però preguntem a ells.

Marta, en el moment que es va declarar l’ estat d’emergència vas pensar que tindries l’oportunitat d’atendre pacients com a infermera?

En el moment que es va declarar l’estat d’alarma se’m van generar molts dubtes i incerteses sobre com podia ajudar jo partint del punt que jo encara era una estudiant. Vaig pensar que les tasques d’una infermera com a tal no podria fer pel fet de que encara no estic graduada ni col·legiada, per tant, hi havia tasques que no podria realitzar. Per altra banda, pensava que estava bastant preparada ja que durant la carrera hem fet moltes pràctiques, hem vist moltes coses i hem viscut diferents experiències. M’ho vaig prendre com una oportunitat i vaig pensar que seria com fer una mena de ‘pràctiques’ durant uns mesos fins que arribés el mes de juny i aconseguís el títol universitari. Ho veia com unes pràctiques ja que en tot moment estaria sota la responsabilitat d’una infermera referent i seria ella qui em delegues les feines i les coses que ella considerava que podia fer. Com a estudiant encara no puc fer certes coses ni prendre segons quines decisions, així com tampoc puc assumir jo sola a un cert número de pacients.

Què va ser per a tu enfrontar-te a pacients de COVID?

Al principi tenia molta por ja que sabia que una vegada comences a treballar començaria a estar exposada amb la conseqüència directa d’exposar també a la meva família. Tot i això, quan ens van fer la xerrada informativa i ens van explicar en què consistiria la nostra feina i quin tipus de pacient atendríem, em vaig tranquil·litzar. Ens van assegurar que el perfil de pacient seria un COVID lleu i que mantindríem el mínim contacte amb ell. Això em va ajudar a animar-me i a acabar de prendre la decisió d’acceptar la feina.

Vas pensar en la possibilitat de poder portar la infecció a la teva família ?

Sí, ja que encara que vigilis en tot moment i estiguis pendent de prendre les mesures necessàries sempre pots tenir un imprevist o despistar-te per uns segons. Tot i això, penso que sempre he sigut molt conscient i he pres les mesures necessàries d’una manera bastant correcta. Quan acabàvem el torn m’he rentat bé la cara i el coll i el primer que feia al arribar a casa era anar directa a la dutxa i rentar-me bé tot el cos i el cabell sobretot.                                                         Respecte a les mesures que hem pres a casa, aquestes han consistit en mantenir el mínim contacte amb els meus pares i la meva germana i coincidir el mínim possible. Per exemple, a l’hora dels àpats ells han seguit dinant junts a la taula i jo em posava al sofà o bé m’anava a l’habitació. He utilitzat una tovallola de mans per a mi sola i tots els estris d’higiene eren personals i estaven separats de la resta.

Et va costar aprendre les mesures especials de protecció contra la infecció?

No, ja que dies enrere els estudiants vam rebre una formació específica sobre la col·locació i retirada dels EPIS. La qüestió era tenir clars els conceptes i practicar-ho un parell de vegades per acabar d’assimilar-ho. En tot moment has de ser conscient de què pots tocar i que no, així com reflexionar sobre si estàs ben protegit o et falta alguna cosa. És important protegir-se a un mateix però també als demés i als nostres companys. 

Què et feia més respecte, les funcions d’infermeria o la possibilitat d’infectar-te?

La veritat és que el que em feia més respecte era la possibilitat d’infectar-me ja que si acceptava la feina començaria a estar més exposada. Respecte les funcions d’infermeria, tenia més confiança ja que al llarg de la carrera universitària hem fet moltes pràctiques clíniques i em sentia bastant preparada. També va influir el fet de que sabia que tractaríem amb pacients COVID lleus, per tant, el contacte que anàvem a mantenir amb ells seria el mínim, la medicació que se li administraria seria tota oral i no endovenosa, només estaríem amb contacte amb aquells pacients que se’ls hi hagués de prendre la tensió arterial, posar la heparina, entre d’altres… les altres funcions anaven a ser tasques més bàsiques com prendre la saturació d’oxigen, donar una bosseta amb la medicació oral o bé donar-los en mà la safata amb el menjar.  

Quina situació, de les que vas veure, destacaries com molt dura?

Els dos primers dies em van impactar. Els pacients arribaven a la vegada amb un autocar des del Taulí i la veritat és que no donàvem a l’abast. Tot era nou per a tothom i hi havia alguns problemes de gestió que van causar un alentiment de la feina.

Tots els professionals ens havíem d’adaptar a la nova situació i havíem d’aprendre a treballar els uns amb els altres. Mica en mica la cosa va millorar però els primers dies van ser durs. Ens ocupàvem de la planta dues estudiants d’infermeria i una sola infermera referent, totes les habitacions estaven ocupades i eren dobles. Teníem molta feina a totes hores i les estones de descans eren mínimes. La veritat és que arribava a casa i em sentia molt realitzada però també molt esgotada i amb ganes de descansar.

La setmana següent, però, la incorporació d’un altre estudiant i una altre infermera referent va ajudar a reduir l’excés de feina i a agilitar-ho tot. Han anat passant els dies i hem anat coneixent la manera de treballar dels altres companys i hem confeccionat un grup i un equip molt bo.  

Tens records especials d’algun pacient? Quin?

Sí, hi ha hagut situacions de tots colors, des de moments tristos fins a anècdotes molt divertides. Me’n recordo molt sovint d’una pacient que precisament va ser de les que va arribar el primer dia en autobús. Em va sobtar ja que era una noia jove i va ser el primer cas de COVID que vaig veure que no afectes a una persona gran. Em va aportar molts bons moments perquè tot i trobar-se en aquella situació de malaltia, transmetia una gran vitalitat i unes ganes increïbles de viure, recuperar-se i passar-ho bé… la cosa positiva és que aconseguia transmetre aquesta energia a la seva companya d’habitació, que era una senyora de més edat que es trobava en pitjor situació de salut i li costava més fer les coses i moure’s per l’habitació. Durant l’ingrés va ser el seu aniversari i va ser una alegria per a tots el fet de poder veure la seva reacció al rebre el ram de flors que el seu marit li va enviar a l’hotel Verdi. A més, va ser molt emocionant saber que el dia que li anaven a donar l’alta també li donarien a la seva companya, a la senyora gran. Es van posar molt contentes al saber que se’n anirien d’allà el mateix dia, ja que van poder viure aquesta situació juntes des de l’inici fins al final.  

Per altra banda, també hem viscut moments on han aparegut la tristesa i la nostàlgia. Aquesta darrera setmana ha sigut la diada de Sant Jordi, una festivitat bastant important i especial per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Des de la companyia dels hotels Catalonia ens van fer arribar roses i llibres pels pacients amb dedicatòries escrites en ells. Hem de pensar que és una situació bastant dura que els pacients han de viure sols i separats de la seva família, per tant, petits detalls com aquests els hi van fer una mica més llevador aquell dia d’ingrés a l’hotel. Em va emocionar el cas d’una pacient que per desgracia es va quedar viuda uns dies abans pel mateix coronavirus, ja que li van sortir les llàgrimes al rebre la rosa i llegir la dedicatòria amb paraules esperançadores i emotives que una persona havia escrit per a ella. Ens va agrair moltíssim el detall i va ser emotiu veure com per un petit instant, li vam poder alegrar una mica més el dia.

Si tornés a donar-se aquesta situació, dubtaries en donar un pas endavant o vindries a ajudar d’un altre manera?

Sí, tornaria a donar un pas endavant sense cap mena de dubte. Penso que és essencial saber l’ajuda que podem aportar i saber que mentre es prenguin les mesures necessàries no té perquè passar res greu ni cap accident. Per a mi ha sigut molt reconfortant el fet d’arribar a casa al acabar el torn i sentir que he sigut d’ajuda per a alguna persona o que he col·laborat en aquest moment d’emergència sanitària.  

De totes maneres, respecto totalment a tota aquella gent que ha preferit no posar-se en primera línia però que tot i així ha pogut ajudar i donar un cop de mà d’una manera diferent. Hi ha moltes feines que són menys visibles i que es mereixen el mateix aplaudiment i el mateix agraïment que reben aquelles que sí que tenen més visibilitat pel fet d’establir un contacte més directe amb el propi malalt. Per exemple, hi ha alguna persona que cuina el menjar que alimentarà a aquests pacients, hi ha transportistes que ens fan arribar el material que necessitem per atendre a la gent, hi ha un servei de farmàcia que ens proporciona la medicació que necessiten o bé hi ha un servei de neteja que s’encarrega de netejar els llençols i la roba que utilitzaran aquests pacients. I és més, la gent que es queda a casa i respecta el confinament també està ajudant d’una manera molt important en aquesta complicada situació.

Què us vaig dir?…  Jove, fràgil, una gran professional i una bellíssima persona!